Blog de BestFixing — reparació a Barcelona

El disc dur fa clics: què passa a dins i què has de fer

Equip tècnic de BestFixing — Mon, 07 Sep 2026 00:00:00 GMT

Si estàs llegint això amb el disc endollat i sonant, para. Desendolla’l. Llegeix després. No és dramatisme: en un disc que fa clics, el temps que passa encès es mesura en dany acumulat.

Què és exactament aquell clic

Dins d’un disc dur mecànic hi ha un o més plats girant a milers de voltes per minut i un braç amb els capçals de lectura, que no toquen la superfície: suren sobre un coixí d’aire a una distància de nanòmetres. És una separació absurdament petita; un cabell humà és milers de vegades més gruixut.

Gravades entre les dades hi ha unes marques de referència que li diuen al capçal on és a cada instant. Quan el capçal està danyat, desalineat o la superfície de sota ja no és llegible, aquelles referències no apareixen. I el disc fa l’única cosa que sap fer: retira el braç fins al topall mecànic, es recalibra i torna a intentar-ho.

Aquell cop del braç contra el topall, repetit cada segon o dos, és el clic que sents. En diuen el clic de la mort i el nom està ben posat, perquè no descriu un error de lectura: descriu una fallada mecànica. No hi ha programari al món que arregli una peça doblegada.

La primera regla: apaga’l i no el tornis a endollar

Aquí hi ha tot el que importa d’aquest article.

Un capçal tocat o mal recolzat ja no sura com hauria. Cada vegada que encens el disc, aquell capçal baixa sobre un plat girant a tota velocitat i ratlla la superfície. La llimadura microscòpica que n’arrenca queda dins de la carcassa, es reparteix i ratlla més. Un disc que avui podria tornar gairebé tot el que hi tens a dins, després d’una tarda d’intents pot no tornar res.

Per això la frase que més repetim és la més difícil d’acceptar: deixa d’intentar-ho. Cada arrencada, cada «va, provo un altre cop a veure si ara sí», cada hora connectat, és material que es perd per sempre.

L’única excepció que mereix un intent: si el disc és extern, s’alimenta per USB i el clic va començar just en canviar de cable, de port o de concentrador, pot ser simplement falta de corrent per arrencar el motor. Prova-ho una vegada amb un cable bo i una alimentació decent. Si continua fent clics, s’ha acabat: desendolla i no insisteixis.

Per què el programari de recuperació aquí és el pitjor

Els programes que surten anunciats tan bon punt busques «recuperar disc dur» no són una estafa. El problema és que estan pensats per a una altra cosa.

Aquell programari fa exactament el contrari del que necessita un disc amb dany físic: manté la unitat girant durant hores i força reintents un cop i un altre sobre els sectors que fallen, que són just la zona on el capçal està patint. És una marató per a un pacient amb una cama trencada.

I tanmateix sí que serveix, i molt, en l’altre escenari:

El disc sona normal i gira sense sorolls estranys. Vas esborrar una carpeta, vas formatar sense voler, la taula de particions s’ha trencat, el sistema et demana inicialitzar la unitat.
Aquí el dany és lògic: les dades continuen escrites i el que falla és l’índex que les troba.

La diferència pràctica és senzilla. Si sona estrany, no toquis res. Si sona normal, hi ha marge —encara que fins i tot aleshores convé treballar sobre una còpia i no sobre l’original, sobretot si el que hi ha a dins és irreemplaçable.

Els mites que continuen circulant

El congelador. Ve de discos dels anys vuitanta i noranta amb problemes de dilatació molt concrets. Aplicat a un disc actual només aconsegueixes condensació d’aigua dins d’una mecànica amb toleràncies de nanòmetres, oli del coixinet espessit i un xoc tèrmic de regal. Aquí no ajuda.

El cop sec. «Dona-li un toc perquè es desenganxi.» El que hi ha és un capçal que ja no és on ha de ser; afegir-hi un impacte no el recol·loca, l’estavella contra el plat.

Posar-lo del revés o en vertical. Pot canviar com sona durant uns segons. No canvia res del fons, i aquells segons són més ratllada.

Obrir-lo a casa per mirar. L’aire d’una habitació normal és ple de partícules molt més grosses que l’altura de vol del capçal. Obrir-lo sobre la taula del menjador tanca la porta a la recuperació seriosa.

Un clic no és l’únic soroll: aprèn a distingir-los

No tots els sons volen dir el mateix, i el diagnòstic previ canvia del tot:

Clic rítmic i repetitiu, cada un o dos segons, amb el disc girant. Capçal reintentant. Dany mecànic. Apaga.
Brunzit greu i el disc no arriba a girar, de vegades amb un espetec en arrencar. Sol ser el motor encallat o l’eix bloquejat després d’una caiguda.
Xiulet agut en connectar-lo. Clàssic de l’eix que no aconsegueix arrencar.
Silenci total, ni vibració ni escalfor. Moltes vegades és l’electrònica externa o l’alimentació, i curiosament és dels millors escenaris: els plats estan intactes.
Gira amb normalitat i sona bé, però el sistema no el detecta o demana formatar. Aquí és on el dany pot ser lògic i on de debò hi ha opcions còmodes. No acceptis el formatatge.

Als SSD i a les memòries USB no hi ha res d’això, perquè no hi ha peces en moviment. Un SSD no fa clics: si la teva unitat sona, és mecànica.

Què exigeix de debò una feina així

Perquè sàpigues què estàs comprant quan algú et dona un preu per un disc que fa clics. Un cas mecànic no es resol amb un programa: exigeix, com a mínim,

obrir la unitat en un entorn net i controlat, perquè una sola partícula de pols entre capçal i plat arruïna la feina;
substituir el bloc de capçals pel d’un disc donant compatible —no n’hi ha prou amb el mateix model: importen la revisió, el microprogramari i sovint fins i tot el lot;
eines específiques per retirar i muntar els capçals sense que freguin la superfície;
i després clonar sector a sector amb maquinari que toleri errors, llegint per passades i deixant per al final les zones problemàtiques.

Fixa’t en l’ordre: primer es fa una imatge completa, i tota la feina posterior es fa sobre aquella imatge, mai sobre el disc. L’original sol donar una sola oportunitat bona i no es gasta navegant carpetes.

La conversa adulta: quan surt a compte

Una feina mecànica porta hores, material i un disc donant. Així que la pregunta correcta no és «quant costa recuperar un disc dur», sinó quant val el que hi ha a dins.

Surt a compte quan és l’única còpia: les fotos de quinze anys, la comptabilitat, el projecte d’un client, la tesi. No surt a compte quan és un disc de còpies l’original del qual continua viu, o quan el que hi ha a dins és una biblioteca de pel·lícules que pots tornar a descarregar. I hi ha una tercera resposta que també és vàlida: les dades importen, però no tant. Dir-ho en veu alta està perfectament bé.

El que fem nosaltres és el primer de tot: valorar el disc, dir-te què hi veiem, què esperem recuperar i quin cost té abans que autoritzis res. Si no ho veiem viable, t’ho diem i et tornem el disc. Tens l’enfocament complet a recuperació de dades a Barcelona, el recorregut pas a pas a com funciona el procés i, si prefereixes explicar-ho abans de moure’t, a contacte.

Un apunt, perquè el disc extern no és l’únic cas: si el que falla és l’emmagatzematge intern d’un Mac recent, el problema és un altre i força menys intuïtiu, perquè aquella memòria va soldada i xifrada contra el processador i cal reparar la placa el just per llegir-la; el punt de partida, si l’equip ni tan sols arrenca, és les comprovacions d’un Mac que no engega.

I per a la propera: la regla 3-2-1 sense sermó

No et direm que hauries d’haver fet còpies. Et direm la versió mínima que funciona per a una persona normal:

3 còpies del que et sabria greu perdre (l’original compta com una).
2 suports diferents: l’ordinador i un disc extern, per exemple.
1 d’elles fora de casa. Val un servei al núvol, i val un disc a casa de la teva germana que actualitzes cada pocs mesos.

A la pràctica, per a la majoria això és Time Machine a un disc extern més iCloud o el servei al núvol que ja facis servir. Deu minuts de configuració una vegada. L’únic important és comprovar de tant en tant que la còpia s’està fent de debò: la còpia de seguretat que ningú ha mirat en dos anys és la que falla el dia que fa falta.

I si ja és tard: apaga’l, no l’endollis més i porta’l. Amb un disc mecànic, el que encara no s’ha espatllat continua sent recuperable.

El Mac no engega: què pots comprovar abans de portar-lo al taller

Equip tècnic de BestFixing — Mon, 07 Sep 2026 00:00:00 GMT

Abans de res: si el Mac s’ha mullat, para aquí. No l’encenguis, no el carreguis i no provis res del que ve a sota. Els primers auxilis d’un portàtil amb líquid a sobre són a què fer amb un MacBook amb líquid a sobre, i l’ordre importa molt.

Per a tota la resta, anem per parts. «No engega» és un símptoma, no un diagnòstic.

Primer afina el símptoma: són cinc avaries diferents

Fixa’t en què fa exactament l’equip quan prems el botó. Cada resposta porta a un lloc diferent:

Res de res. Ni soroll, ni escalfor, ni llum. La fallada és a l’alimentació.
Hi ha senyals de vida però la pantalla continua negra. No és un problema d’engegada, és d’imatge.
Arrenca i s’apaga en bucle, o s’apaga al cap de pocs segons.
Només funciona amb el carregador posat i mor en desendollar-lo.
Engega, però es queda en una pantalla (interrogant, logotip congelat, prohibit). Això ja no és maquinari d’arrencada, és sistema o disc.

Apunta quin és el teu. És la dada que més escurça el diagnòstic.

Què passa per dins quan prems el botó

Ajuda entendre la seqüència, perquè explica per què uns símptomes són lleus i altres no.

El carregador lliura tensió a la placa. Un circuit d’entrada l’accepta i genera les primeres línies d’alimentació permanents, les que estan vives encara que l’equip estigui apagat. El botó d’engegada no alimenta res: només avisa el gestor d’energia, que aleshores encén la resta de tensions en un ordre estricte i, si totes són correctes, allibera el processador perquè arrenqui.

Si una sola d’aquestes tensions falta o està curtcircuitada, la seqüència s’atura allà i l’equip es queda tal qual: mort, sense drama i sense soroll. Per això un Mac completament inert no vol dir un Mac destrossat. Moltes vegades és un component d’un mil·límetre en una línia concreta.

És mort o només no dona imatge?

Amb el Mac tancat i en silenci, prem el botó d’engegada i fixa’t en això:

¿Se sent el ventilador, un clic, el disc, alguna cosa?
¿Es nota l’equip calent per la zona del teclat al cap d’un minut?
¿S’encén la retroil·luminació del teclat, o el llum de bloqueig de majúscules?
A les fosques, il·lumina la pantalla amb una llanterna en angle. Si s’intueix l’escriptori o el cursor, la imatge hi és i el que falta és la retroil·luminació.
Connecta-li un monitor extern. Si allà apareix la imatge, l’equip arrenca perfectament i el problema és a la pantalla o al seu cable.

Si hi ha senyals de vida i no hi ha imatge, no continuïs per aquesta guia: el camí és un altre i comença per descartar el cable de pantalla i la retroil·luminació, no l’alimentació.

Carregador, cable i connector: descartar-los de debò

És la part més avorrida i la que més vegades encerta. «Ja he provat un altre carregador» no val si aquell altre carregador no està verificat.

Fes servir un altre carregador del mateix tipus i potència, i si pots canvia cable i adaptador per separat per saber quin fallava.
Endolla’l a un endoll de paret, no a un lladre dubtós ni a un port d’un altre equip.
Deixa’l connectat una bona estona abans d’intentar encendre’l. Una bateria completament esgotada no reacciona a l’instant.
Amb MagSafe, mira el LED: sense llum, amb llum que parpelleja o que canvia de color sol són tres pistes diferents.
Prova tots els ports USB-C. Que un no carregui i un altre sí és habitual, i ja et diu que el problema és d’aquell port i no de la placa sencera.
Mira dins del connector amb una llanterna. Als USB-C s’hi compacta borra al fons. Amb l’equip apagat i una eina de plàstic (mai metall), surt.

L’apagada completa

Als Mac amb xip Apple ja no existeixen els antics restabliments d’SMC i NVRAM. El que sí que ajuda és això:

Mantenir premut el botó d’engegada deu segons, fins que s’apagui del tot.
Desconnectar el carregador.
Esperar trenta segons.
Tornar a connectar i encendre.

Als Mac amb Intel encara té sentit el restabliment de l’SMC, que varia segons el model, i el de la NVRAM mantenint Opció + Comanda + P + R en arrencar.

Això no arregla una avaria física, però desbloqueja el gestor d’energia quan s’ha quedat penjat, que passa més del que sembla.

La bateria inflada: el senyal que s’ignora massa

Si el ratolí tàctil ha deixat de fer clic, si la tapa no tanca arran o si l’equip balla sobre la taula, és molt probable que la bateria estigui inflada.

Què passa per dins: l’electròlit d’una cel·la de liti envellida es descompon i genera gas. La cel·la s’infla, empeny el ratolí tàctil des de sota i la carcassa des de dins, i en els casos avançats arriba a forçar la placa o a partir el cable de la pantalla. A més, el sistema desconnecta aquella bateria per seguretat, i aleshores l’equip només funciona endollat o directament no arrenca.

Deixa de carregar-lo, no el transportis premut dins d’una motxilla i porta’l a revisar. És una reparació habitual; el que surt car és esperar que deformi la carcassa.

El que no has de fer

Insistir amb el botó d’engegada un cop i un altre. Si hi ha un curtcircuit en una línia, cada intent hi fica corrent i pot estendre el dany a zones sanes.
Carregar-lo amb la bateria inflada.
Obrir-lo pel teu compte sense desconnectar la bateria primer. Un tornavís i una placa alimentada és la manera més ràpida de convertir una avaria petita en una de gran.
Restaurar l’equip en mode DFU. En aquella eina, «revifar» respecta les dades i «restaurar» esborra l’equip sencer. Si a dins hi ha res sense còpia, és el més destructiu que pots fer.
Deixar-lo «provant coses» en tres llocs diferents. Cada intent canvia el punt de partida i cal reconstruir la història abans de tocar res.

Quan no és res de tot això

Si has arribat fins aquí sense resultat, la fallada acostuma a ser a la placa base: el circuit de càrrega, el xip de gestió d’energia, una bobina oberta o un curtcircuit en alguna línia d’alimentació. Un clàssic són els ports USB-C, que aguanten cops de tensió i protegeixen la placa fonent-se ells.

Això no es diagnostica provant peces: es mesura. Es mira la placa sota microscopi, es mesura el consum en fred i se segueix la línia que falla fins al component concret. És el que fem a reparació de MacBook i iMac i al laboratori de microsoldadura. La majoria de serveis tècnics, en no treballar a nivell de component, només poden oferir-te canviar la placa sencera, que sol costar gairebé el que val l’equip. Si el que tens sobre la taula és un portàtil Windows, el recorregut s’assembla però els detalls canvien i els tens a un portàtil que no dona senyals de vida.

I aquí apareix la conversa incòmoda: en un Mac d’uns quants anys, si el pressupost de placa s’acosta al que val l’equip de segona mà, t’ho direm amb els números al davant. Ens estimem més perdre la feina que cobrar-te-la sabent que no et surt a compte, i què mou el preu de cada avaria ho tens explicat a la pàgina de preus.

I si a dins hi ha feina sense còpia de seguretat

Digues-ho tot just entrar, abans que cap altra cosa. Als Mac amb xip Apple l’emmagatzematge va soldat i xifrat al costat del processador, així que no existeix això de treure el disc i llegir-lo a part: l’única via és reparar aquella placa el just perquè arrenqui una vegada. L’ordre de la feina canvia sencer i el tens a recuperació de dades.

Mirem l’equip, mesurem i et diem què té i què costa abans que autoritzis res. El recorregut de principi a fi és a com funciona el procés, la resta de guies del taller surten del mateix banc de treball i, si vols començar explicant-nos què fa exactament quan prems el botó, escriu-nos.

S’ha vessat líquid sobre el MacBook: què fer els primers minuts

Equip tècnic de BestFixing — Mon, 07 Sep 2026 00:00:00 GMT

Si estàs llegint això amb el portàtil degotant al davant, ves al primer apartat i torna després. La resta pot esperar cinc minuts. L’equip, no.

Un avís sobre l’abast: aquí parlem de portàtils. Si el que se t’ha mullat és un telèfon, el manual és un altre i el tens a se t’ha mullat el mòbil. En un MacBook canvia gairebé tot: el teclat és un embut obert cap a la placa, la bateria ocupa tota la part de baix i continua donant tensió encara que l’equip estigui apagat, i el desmuntatge és un altre món.

Els primers seixanta segons

En aquest ordre, sense pensar-hi:

Aparta l’equip del bassal i desendolla el carregador.
Mantén premut el botó d’engegada deu segons, fins que s’apagui del tot. No facis servir el menú del sistema: triga massa i cada segon compta.
Treu tot el que hi hagi connectat: cables, memòries, adaptadors, targetes.
Asseca l’exterior amb un drap que no deixi borrissol, sense fregar els connectors.
Posa’l de cara avall en forma de tenda de campanya: tapa oberta en angle, teclat cap a terra, sobre una tovallola. Que el líquid surti per on va entrar.
No el tanquis. Tancar-lo aixafa el líquid del teclat contra la pantalla i el reparteix per llocs que estaven secs.
Porta’l a revisar el mateix dia, si pots.

I el més important de tota la llista, que va a part perquè és el que més s’incompleix:

No el tornis a encendre «per provar». Ni d’aquí a una estona, ni demà. Cada engegada sobre una placa humida és una tirada de daus.

Per què en un portàtil és pitjor que en un mòbil

Un telèfon modern està segellat amb adhesius i juntes per tot el perímetre. Un MacBook no té res d’això: cap model porta certificació de resistència a líquids. El teclat és una superfície plana i perforada just a sobre de l’electrònica.

Això vol dir tres coses:

El líquid arriba a la placa base en segons, no en minuts.
Cau sobre una bateria de gran superfície que està sempre alimentant la placa, encara que hagis apagat l’equip. Per això el primer moviment d’un tècnic és desconnectar-la.
El teclat sol ser el primer a morir, i als models on va reblat al xassís és una de les peces més laborioses de substituir.

El que no s’ha de fer

Arròs. No funciona. No arriba a dins i no retira els residus, que són el dany real. Només fa passar el temps.
Assecador, radiador o sol. La calor empeny la humitat cap endins, castiga la bateria, estova adhesius i accelera la corrosió en comptes de frenar-la.
Carregar-lo. Ni per provar. És ficar corrent en un circuit amb ponts d’aigua.
Sacsejar-lo amb força. Repartiràs líquid per zones netes.
Aspiradora o aire comprimit a pressió. Empenyen el líquid més endins.

El dany real no és l’aigua: és la corrosió

Això és el que gairebé ningú explica, i és la clau de tot.

L’aigua pura gairebé no condueix. El que hi ha en un cafè, en una cervesa o en l’aigua de l’aixeta són sals i minerals que, en assecar-se, queden com una pel·lícula sobre la placa. Aquesta pel·lícula és conductora i corrosiva: crea camins entre punts que no s’haurien de tocar i, amb la tensió de la bateria alimentant la placa, comença una corrosió electroquímica que va menjant pistes, potes i coixinets dels xips.

Fixa’t en la part important: aquest procés necessita tensió per avançar de pressa, i en un portàtil apagat la bateria continua donant-ne. Per això el rellotge no s’atura quan l’apagues. S’atura quan algú l’obre i desconnecta la bateria.

D’aquí surten dues coses que despisten molt:

Un MacBook mullat pot continuar funcionant dies o setmanes i morir després.
Un MacBook que no engega després d’un vessament es pot recuperar sencer si es neteja aviat.

La variable que més mana no és quant líquid va caure. És quantes hores passen fins que s’obre i es neteja.

No tots els líquids són iguals

Aigua de l’aixeta: el cas menys dolent, si s’actua de pressa.
Cafè, te, refrescos, cervesa, vi: pitjors. Els sucres deixen una capa enganxosa que atrapa brutícia i reté humitat indefinidament, així que la corrosió continua mesos després.
Aigua de mar, ensabonada o de rentar plats: la sal corroeix molt de pressa i els tensioactius s’escolen per llocs on l’aigua sola no passaria.

Què fa un taller que sap el que fa

No és «assecar-lo i provar». És això:

Desmuntar i desconnectar la bateria com abans millor. Sense tensió, la corrosió gairebé s’atura.
Retirar la placa i netejar-la per ultrasons. És l’únic que treu de debò els residus de sota dels xips, on no arriba cap drap ni cap raspall.
Inspeccionar sota microscopi: pistes menjades, coixinets aixecats, components amb verdet, connectors atacats.
Reparar el que estigui danyat reconstruint pistes i substituint components, que és microsoldadura i placa base i no un canvi de peces.
Provar l’equip muntat i donar diagnòstic i pressupost abans de reparar.

Tot això ho fem al centre de Barcelona, i a reparació de MacBook i iMac hi ha el detall del que es revisa. El preu es mou per coses concretes —quin líquid era, quant temps ha passat, si cal substituir teclat o bateria a més de netejar, i si la corrosió ha arribat a un xip car o només a unes pistes—, així que aquí no hi trobaràs cap xifra tancada: la conversa de què mou el preu d’una reparació va a part i el número real te’l donem amb l’equip obert al davant.

Si el que t’importa són les dades

Digues-ho tot just entrar. De debò: que sigui la primera frase.

Als Mac amb xip Apple l’SSD va soldat a la placa base, així que no existeix l’opció de treure el disc i posar-lo en un altre equip. Recuperar la informació obliga a reparar la placa el just per poder llegir aquella memòria, i això és una operació diferent —i amb un altre ordre de prioritats— que deixar el portàtil funcionant. Cada intent d’encendre’l pel teu compte redueix aquestes opcions. Ho tens explicat a recuperació de dades.

El senyal d’alarma que gairebé tothom ignora

El MacBook es va mullar, el vas assecar, va arrencar, i fa tres setmanes que el fas servir tan tranquil. I de sobte una tecla deixa de respondre. O el ratolí tàctil fa coses rares. O un port USB-C deixa de carregar. O s’apaga sol.

Això no és mala sort: és la corrosió que ja s’ha menjat alguna cosa. I arribat aquest punt la feina és més gran, perquè hi ha més zones afectades que si s’hagués netejat el primer dia. En molts casos encara es pot reparar, però la factura és una altra.

Resumint l’únic que cal recordar: apaga’l, no l’encenguis i fes que l’obrin aviat. La resta ho decideix el rellotge.

Se t’ha mullat el mòbil: què fer (i què no) la primera hora

Equip tècnic de BestFixing — Mon, 07 Sep 2026 00:00:00 GMT

Comencem pel que importa, perquè si només llegeixes un paràgraf, que sigui aquest:

No l’encenguis i no el carreguis. Aplicar corrent a una placa humida és el que converteix un ensurt en una avaria greu.

Aquest article parla de telèfons. Si el líquid ha caigut sobre un portàtil, el procediment canvia força —el teclat fa d’embut cap a la placa i cal desconnectar la bateria com abans millor— i el tens pas a pas a què fer amb un MacBook amb líquid a sobre.

Què fer, per ordre

Treu-lo del líquid i apaga’l. Si està encès, apaga’l del tot. Si ja estava apagat, deixa’l apagat i resisteix la temptació de comprovar res.
Treu-li la funda i, si en porta, la safata de la SIM. Ajuda que escorri i ventili.
Asseca’l per fora amb un drap que no deixi borrissol, sense fregar els connectors.
Deixa’l de cantell o de cara avall, amb els connectors mirant a terra, perquè el líquid surti per on va entrar.
No el moguis més del necessari mentre esperes.
Porta’l a revisar com abans millor. Idealment, el mateix dia.

Què NO fer

No l’encenguis «només per veure si va». És la causa número u de danys irreversibles.
No el carreguis. Ni per cable ni en una base sense fils: la càrrega inalàmbrica també és corrent circulant per la placa.
No facis servir assecador ni radiador. La calor malmet adhesius, pantalla i bateria, i a més empeny la humitat cap endins.
No el fiquis dins d’arròs. No funciona: no arriba a l’interior segellat i no atura la corrosió.
No el sacsegis amb força. Repartiràs el líquid per zones que estaven seques.
No et refiïs del truc d’expulsar aigua de l’altaveu. Fer vibrar la membrana treu l’aigua de la cavitat i retorna el so, res més. La placa continua igual, i el so recuperat et dona una falsa sensació que allò ja està resolt.

L’aigua no trenca: corroeix

El dany real no és l’aigua en si, és el que deixa i el que passa mentre hi ha corrent.

Hi ha dos mecanismes alhora. El primer és electroquímic: qualsevol líquid que no sigui aigua destil·lada condueix, així que amb la placa alimentada s’estableixen microcorrents entre punts amb tensions diferents, el metall d’una pista migra cap a una altra i la pista s’aprima fins que s’obre. Aquí hi ha la clau de per què encendre’l és tan mala idea: sense corrent, aquest procés pràcticament s’atura.

El segon és la corrosió per residus. El líquid porta sals i minerals que, quan l’aigua s’evapora, queden dipositats sobre la placa i sota els xips. Aquests residus condueixen i, a més, són higroscòpics: absorbeixen humitat de l’aire, de manera que el telèfon no s’asseca mai del tot per dins. Mesos després encara hi ha una pel·lícula humida fent la seva feina.

Per això passen dues coses que despisten molt:

Un telèfon mullat pot continuar funcionant dies o setmanes i morir després.
Un telèfon que no engega en mullar-se es pot recuperar sencer si es neteja a temps.

La variable que més pesa és quantes hores passen fins que s’obre i es neteja.

No tots els líquids són iguals

Aigua dolça: el cas menys dolent, si s’actua de pressa.
Aigua de mar o de piscina: molt pitjor. La sal i el clor corroeixen molt de pressa.
Refrescos, cafè amb sucre, cervesa: els sucres deixen una capa enganxosa que agafa brutícia i humitat indefinidament.
Aigua de rentar plats o ensabonada: els tensioactius trenquen la tensió superficial i s’escolen per llocs on l’aigua sola no entraria, segellats inclosos.

Com saber si n’hi ha entrat de debò

Sense obrir-lo pots recollir força pistes. Cap no és concloent, però totes ajuden:

L’indicador de contacte amb líquid. Als models amb safata de SIM es veu dins de la ranura amb una llanterna: blanc o platejat vol dir que no s’ha disparat; vermell, que sí. Apple el fa servir per decidir cobertures, així que també t’anticipa com anirà aquella conversa.
Taques o halos sota el vidre de la pantalla, o zones del panell més clares. Això és líquid dins del laminat i no marxa assecant-lo.
L’altaveu sona apagat o el micròfon se sent lluny. Sol ser aigua a les reixetes i sovint es resol sol, però indica per on ha entrat.
El reconeixement facial deixa de funcionar. El mòdul de sensors frontals és sensible a la humitat i és de les primeres coses que cauen.
La càrrega es torna capriciosa. El connector és la porta d’entrada i la zona que primer es corroeix; si s’ha mullat, salta’t les proves de cable i porta’l directament a obrir.

Què fem nosaltres amb un equip mullat

Obrim i desconnectem la bateria com abans millor, per eliminar qualsevol corrent a la placa.
Desmuntem la placa del tot i retirem els blindatges, perquè el residu s’amaga just a sota.
Netegem amb ultrasons, que és l’únic que retira de debò els dipòsits de sota dels xips, i assequem.
Inspeccionem amb microscopi: busquem corrosió, pistes menjades, potes consumides i components danyats.
Reparem el que estigui afectat i provem per blocs.
Et donem el diagnòstic real i el pressupost abans de reparar.

És feina de microsoldadura i placa base, no un canvi de peces, i per això no es fa a qualsevol lloc. El detall del que revisem és a reparació d’iPhone a Barcelona, i què mou el preu d’una reparació està explicat a part, perquè aquí depèn de quin líquid era i de quantes hores han passat.

Si el que t’importa són les fotos

Digues-ho tot just entrar. En un equip mullat, cada intent d’encendre’l redueix les opcions de rescatar la informació, i en un iPhone la memòria va soldada i xifrada al costat del processador: no es pot treure i llegir a part. L’enfocament canvia —primer s’estabilitza la placa el just per accedir a les dades i després es parla de reparar el telèfon—, i el tens explicat a recuperació de dades.

Quan et direm que no el reparis

No sempre surt bé, i preferim dir-ho aviat. Quan la corrosió ja ha arribat sota el processador o la memòria, quan el telèfon s’ha passat setmanes encenent-se i apagant-se abans d’arribar al taller, o quan la suma de la feina s’acosta al que val aquell model, t’ho diem amb el diagnòstic al davant i decideixes tu. Ens estimem més perdre la feina que cobrar-te una reparació que no et compensa, i per això aquesta conversa arriba sempre abans que autoritzis res, en el punt del procés que t’expliquem a com funciona el procés.

I la resistència a l’aigua

Els telèfons recents porten certificació IP, però convé llegir la lletra petita: es mesura al laboratori, amb aigua dolça, en equips nous i en condicions controlades. Amb els anys, els cops i qualsevol obertura prèvia, els segells i els adhesius perden eficàcia, i la certificació no cobreix aigua salada, sabó ni begudes ensucrades.

Traduït: que sigui resistent a l’aigua és una xarxa de seguretat, no una invitació. I val igual per a reparar l’iPad o per a l’Apple Watch: l’alumini i el segellat dissimulen la humitat, però la corrosió continua treballant per dins.

El portàtil gaming s’apaga sol sota càrrega: calor, corrent o placa

Equip tècnic de BestFixing — Mon, 07 Sep 2026 00:00:00 GMT

L’equip va perfecte mitja hora. I de cop, enmig d’una partida o d’una exportació, s’apaga en sec: sense avís, sense pantalla blava, com si algú hagués estirat el cable. Al cap d’una estona arrenca un altre cop tan tranquil.

Aquest símptoma és dels més freqüents en portàtils de gamma alta —MSI, Legion, ROG, Victus, Omen, Alienware, Predator— i té tres causes possibles molt diferents. Val la pena separar-les abans de gastar-se un euro, perquè l’arranjament d’una no serveix per a les altres dues.

Una apagada en sec és una protecció, no una avaria

El primer, per treure-li dramatisme i posar-li precisió.

Quan un ordinador s’apaga de cop i sense tancar res, gairebé sempre és un mecanisme de seguretat que ha actuat. El processador té un límit tèrmic absolut i, si l’assoleix, talla l’alimentació en comptes de continuar. El circuit d’alimentació té el mateix: si una tensió s’enfonsa per sota d’un llindar, s’apaga tot en comptes d’arrencar malament.

O sigui que l’apagada t’està dient que alguna cosa s’ha sortit de rang. La pregunta útil no és «per què s’apaga», sinó què s’ha sortit de rang. I només hi ha tres respostes.

Primera causa: no evacua la calor

És la més comuna i la més agraïda, perquè gairebé sempre té arranjament.

Un portàtil gaming fica el consum d’un ordinador de sobretaula en tres centímetres de gruix. Tot el sistema depèn que la calor viatgi des dels xips fins a uns radiadors diminuts, i aquell viatge es degrada de tres maneres alhora:

Pols compactada al radiador. No és una capa de brutícia: és una manta de feltre enganxada a les aletes, feta de cabell, cendra i pols. El ventilador continua girant igual i l’aire ja no passa.
Pasta tèrmica esgotada. Entre el xip i el dissipador hi ha una capa de pasta finíssima. Els cicles d’escalfar i refredar la van expulsant a poc a poc cap als costats —en diuen efecte de bombeig—, i on hi havia pasta acaba quedant aire, que és just el contrari del que calia. No hi ha un termini fix: depèn de l’equip, del compost i de l’ús que li donis.
Coixinets tèrmics endurits. Les memòries de la gràfica i els transistors d’alimentació no toquen el dissipador: hi arriben a través d’uns coixinets de silicona que s’assequen i s’esquerden amb els anys.

El senyal que confirma aquesta causa és una pujada progressiva abans del tall: els ventiladors es disparen, el rendiment cau, la carcassa crema i aleshores s’apaga. Si tens un monitor de temperatures, veuràs la corba pujar. Si el tall és instantani i amb l’equip tebi, aquesta no és la teva causa.

Segona causa: l’alimentació no dona el pic

Aquesta és la que gairebé ningú mira, i en portàtils de més de tres o quatre anys és molt habitual.

Els portàtils gaming moderns funcionen amb alimentació híbrida. Quan la CPU i la gràfica demanen alhora més del que lliura el carregador, l’equip completa la diferència tirant de la bateria, encara que estigui endollat. No és una fallada: els mateixos fabricants ho documenten com a comportament previst, i és el que permet muntar carregadors més manejables sense renunciar al rendiment.

El problema apareix quan aquella bateria envelleix. Una cel·la amb anys perd capacitat, però sobretot perd la capacitat de lliurar corrent de cop. I aleshores passa això: l’equip aguanta perfectament l’escriptori i s’apaga tan bon punt arriba el primer pic seriós. Amb la bateria al 100 %, endollat, i sense que la temperatura hagi pujat gens.

El mateix passa, per un altre camí, si el carregador no és el que toca. Un bloc de menys potència que l’original encaixa i carrega, però no sosté el pic. I un carregador original ja vell pot haver perdut part de la seva capacitat de lliurament sense que res el delati per fora.

Tres coses que apunten a aquesta causa:

S’apaga amb l’equip tebi, sense pujada prèvia de temperatura.
S’apaga abans amb la bateria vella o inflada, o només s’apaga quan no està endollat.
L’apagada és instantània, no precedida d’estrebades ni de caiguda de rendiment.

Si a més notes que l’equip només funciona amb el carregador posat, o que ha deixat de carregar del tot, el punt de partida és un altre i el tens a un portàtil que no dona senyals de vida.

Tercera causa: la placa

Quan la dissipació està bé i l’alimentació externa també, queda el circuit que reparteix la corrent dins de l’equip.

La CPU i la gràfica no s’alimenten directament dels 19 volts del carregador: hi ha unes etapes de conversió a la placa —transistors, bobines, condensadors i un controlador— que abaixen aquella tensió i la sostenen mentre el consum canvia mil vegades per segon. Aquestes etapes treballen calentes i són del que més envelleix en un portàtil que ha jugat molt.

Quan una comença a fallar, el símptoma és exactament el mateix: l’equip aguanta l’escriptori, demana un pic de corrent i la tensió s’enfonsa el just perquè salti la protecció. També apareix per corrosió, per una soldadura fatigada sota un xip o per una bobina que ha perdut contacte.

Això no se substitueix canviant la placa sencera si no cal: es localitza el component i es reconstrueix aquell punt. És a què dediquem el laboratori de microsoldadura, i en un portàtil de PC és una feina més còmoda que en un Mac perquè hi ha més espai entre components i els esquemes circulen amb menys secretisme.

El metall líquid, que no tothom sap que porta

Un apunt important abans que ningú obri el teu portàtil.

Part de la gamma gaming recent —ASUS ho documenta obertament al seu propi suport— no porta pasta tèrmica sobre el processador, sinó metall líquid: un aliatge amb una conductivitat tèrmica molt superior. Va contingut per un cèrcol que impedeix que se’n surti.

El que cal saber és que aquell compost condueix l’electricitat. El fabricant ho adverteix sense embuts: si una gota arriba a tocar components de la placa, pot provocar un curtcircuit. A més ataca l’alumini, així que no val qualsevol dissipador ni qualsevol procediment.

Traduït: un desmuntatge fet sense saber que aquell equip porta metall líquid, o un canvi de pasta fet amb la millor voluntat i el material equivocat, converteix un manteniment en una avaria de placa. No és una raó per no obrir-lo; és una raó perquè qui l’obri sàpiga abans què s’hi trobarà.

El que no has de fer

No continuïs jugant «fins que s’apagui». Cada tall en sec és una pèrdua d’alimentació sense tancar res, i d’aquí surten els sistemes de fitxers corruptes. La calor sostinguda tampoc no li va bé a les soldadures.
No taponis els ventiladors intentant refrescar-lo. Les bases refrigerants amb la reixeta mal alineada empitjoren el flux d’aire més del que ajuden.
No bufis aire comprimit contra el ventilador amb el radiador muntat. Compactes la pols cap endins, que és on està pitjor, i fas girar el ventilador molt per sobre de les seves revolucions, cosa que s’emporta el coixinet per davant.
No posis «una mica de pasta» sense treure la vella. I no posis metall líquid en un equip que no en portava ni pasta normal en un que sí.
No substitueixis el carregador per un de genèric de més watts donant per fet que així aguantarà. La tensió i el connector han de ser els del fabricant.
No desmuntis l’equip per «veure la pols» si no penses canviar la pasta. Aixecar el dissipador espatlla la capa que quedava.
No donis per fet que és la gràfica. És el primer que es diu als fòrums i és l’últim que sol ser.

Com se separa una causa de l’altra sense endevinar

L’ordre que seguim, per si vols saber què li farem a l’equip.

Primer es reprodueix l’apagada amb l’equip instrumentat: temperatures de CPU i gràfica, consum real des de l’entrada i comportament de la bateria mentre puja la càrrega. Això ja separa l’escenari tèrmic de l’elèctric sense obrir res, perquè una corba de temperatura que puja fins al tall i una tensió que s’enfonsa amb l’equip fred no s’assemblen gens.

Si és tèrmic, es desmunta el sistema de refrigeració sencer, es netegen els radiadors, es renova el compost que correspongui a aquell model concret i se substitueixen els coixinets. Si és elèctric, l’equip passa al banc de placa: es mesura l’etapa d’alimentació que s’enfonsa i es localitza el component. I si qui ja no dona la talla és el carregador o la bateria, es diu tal qual, perquè és la reparació més senzilla de les tres i seria absurd cobrar-te’n una de més gran.

Et diem què té i què costa abans que autoritzis res, i el que fem surt amb 12 mesos de garantia sobre peça i mà d’obra. Com tractem un portàtil Windows o un mòbil Android està explicat a part, la resta de guies del taller surten del mateix banc de treball, el recorregut complet és a com funciona el procés i, si vols començar explicant-nos en quin moment exacte s’apaga, escriu-nos.

El portàtil Windows no engega: on es talla la corrent per dins

Equip tècnic de BestFixing — Mon, 07 Sep 2026 00:00:00 GMT

Un portàtil que no dona senyals no és un portàtil trencat per dins de manera difusa. És una seqüència que s’ha aturat en un punt exacte, i localitzar aquest punt és la meitat de la feina. L’altra meitat és no haver-lo empitjorat abans d’arribar.

Aquest article parla de portàtils Windows —Lenovo, HP, Asus, Dell, Acer, MSI i companyia—, que són la major part del que entra per aquesta porta. Si el teu és un Mac, el recorregut s’assembla però els detalls canvien i els tens a les comprovacions d’un Mac que no engega.

«No engega» són quatre avaries diferents

Abans de res, afina el símptoma. Cada resposta porta a un lloc diferent i és la dada que més escurça el diagnòstic:

Res en absolut. Ni ventilador, ni LED, ni escalfor, ni el més mínim clic. La fallada és a l’alimentació, abans que l’equip arribi a arrencar.
Hi ha senyals però la pantalla continua negra. Ventilador que gira, teclat que s’il·lumina, llum de disc. Això no és un problema d’engegada, és d’imatge.
Arrenca i s’apaga al cap de pocs segons, o entra en bucle. La seqüència comença, alguna cosa no quadra i l’equip es talla per protecció.
Només funciona amb el carregador endollat i mor en desconnectar-lo.

Apunta quin és el teu. Si l’equip s’apaga sempre després d’una estona jugant o renderitzant, i no en prémer el botó, no ets en aquest article: ets a un portàtil gaming que s’apaga sol sota càrrega.

Què passa per dins quan prems el botó

Ajuda entendre-ho, perquè explica per què un equip pot estar completament mut i tot i així tenir una avaria petita.

Tan bon punt endolles el carregador —abans de tocar res—, un circuit d’entrada accepta aquella tensió i genera dues línies permanents, de 3,3 i 5 volts, que estan vives encara que el portàtil estigui apagat. Aquestes dues línies alimenten el controlador incrustat, un microcontrolador petit que fa de porter de la placa. És l’única cosa que està desperta.

El botó d’engegada no alimenta res. Només li envia un senyal a aquest porter. El porter comprova que les condicions són correctes i aleshores encén la resta de tensions en un ordre estricte: primer unes, després unes altres, i només quan totes responen allibera el processador perquè arrenqui.

Si una sola d’aquestes tensions falta, arriba tard o està curtcircuitada contra massa, la seqüència s’atura en aquell escaló i l’equip es queda exactament com estava: mut, fred i sense drama. Per això un portàtil inert no vol dir un portàtil destrossat. Moltes vegades és un component d’un mil·límetre en una línia concreta.

El que pots descartar tu sense obrir res

És la part avorrida i la que més vegades encerta. «Ja he provat un altre carregador» no val si aquell altre carregador no està verificat.

Prova un carregador del mateix tipus i de la mateixa potència. Un portàtil de 120 W amb un carregador de 65 W pot no arribar a arrencar. Si pots, canvia cable i bloc per separat per saber quin fallava.
Endolla’l a la paret, no a un lladre dubtós ni a un monitor amb ports.
Mira el LED del carregador i el de l’equip. Sense llum, amb llum fixa, amb llum que parpelleja: són tres pistes diferents i les tres valen.
Deixa’l carregant una bona estona abans d’intentar encendre’l. Una bateria completament esgotada no reacciona a l’instant.
Fes una apagada completa. Desconnecta el carregador, treu la bateria si és extraïble i mantén el botó d’engegada premut uns trenta segons. Això descarrega els condensadors i reinicia el controlador incrustat. Alguns portàtils porten a més un foradet de reinici a la base, que fa el mateix amb un clip.
Il·lumina la pantalla en angle amb una llanterna a les fosques. Si s’intueix l’escriptori o el logotip, l’equip arrenca i el que falla és la imatge.
Connecta-li un monitor extern. Si allà hi ha senyal, el problema és a la pantalla, al seu cable o a la frontissa per on aquell cable passa.

Aquest últim punt no és teòric: en un portàtil de tapa de plàstic, el cable de vídeo s’acaba trencant pel mateix lloc per on es trenca tota la resta, la frontissa. Si la tapa ha començat a fer soroll en obrir-se, si costa d’obrir o si el plàstic de la cantonada s’ha esquerdat, mira-t’ho abans que el cable pagui les conseqüències.

El que es troba a dins quan res d’això funciona

Aquí ja és placa, i val la pena saber què s’hi busca perquè condiciona la conversa que tindràs al taulell.

Un curtcircuit en una línia d’alimentació. Un condensador ceràmic esquerdat, un transistor de commutació en curt. La línia que hauria de donar 1 volt en dona zero i arrossega la resta. És l’avaria silenciosa per excel·lència.
El circuit d’entrada. El transistor que deixa passar la tensió del carregador cap a la placa és el primer que s’emporta un pic i el primer que es mesura.
El controlador de càrrega. Si el xip que negocia la càrrega és mort, l’equip no veu el carregador i no arriba a intentar res.
Corrosió. Un got d’aigua de fa mesos que ningú va mencionar. No trenca: es va menjant pistes i potes fins que un dia obre un circuit.
El controlador incrustat o la seva memòria. El porter hi és però no respon, o ha perdut el firmware.

Res d’això es diagnostica canviant peces a veure si sona la flauta. Es mesura: consum en fred amb font de laboratori, càmera tèrmica per veure quin component escalfa quan no hauria, i seguiment de la línia que falla fins al punt exacte. És la feina que fem a microsoldadura i placa base.

El que no has de fer

No insisteixis amb el botó d’engegada un cop i un altre. Si hi ha un curtcircuit en una línia, cada intent hi fica corrent i pot estendre el dany a zones que estaven sanes.
No provis un carregador d’un altre portàtil «a veure si va». El connector encaixa en molts més equips dels que la tensió permet.
No l’obris sense desconnectar la bateria primer. Un tornavís i una placa alimentada és la manera més ràpida de convertir una avaria petita en una d’irreversible.
No el deixis «provant coses» en tres llocs diferents. Cada intent canvia el punt de partida i cal reconstruir la història abans de tocar res.
No el fiquis dins d’arròs ni l’encenguis si hi va haver líquid pel mig, encara que fos fa setmanes. L’ordre importa i està explicat a què fa un líquid vessat sobre un portàtil.
No compris una placa base per internet abans de saber què falla. És la peça més cara de l’equip i, en molts casos, la que menys falta feia.

Per què aquí importa qui mira l’equip

Aquest és el terreny on més se separa un taller d’un altre, i convé dir-ho sense adorns.

Un servei que treballa per mòduls només té una resposta possible per a un equip que no engega: canviar la placa sencera. És una resposta legítima i de vegades és la correcta. El problema és que en un portàtil la placa sol ser la peça més cara que hi ha a dins, i en un equip d’uns quants anys el pressupost s’acosta perillosament al que val l’aparell de segona mà.

Treballar a nivell de component canvia la pregunta. No és «quant costa una placa nova?», sinó «quin punt concret d’aquesta placa ha deixat de funcionar i es pot reconstruir?». En un portàtil de PC, a més, aquella conversa és més còmoda que en un Mac: hi ha més espai entre components, els esquemes circulen amb menys secretisme i els recanvis de component són fàcils d’aconseguir. Com encaixa això amb el que fem cada dia és a reparar PC i Android.

Quan el número no surt a compte, t’ho direm amb les xifres al davant. No et direm que sí a una reparació que costa gairebé el mateix que l’equip només perquè la puguem fer, i què mou el preu de cada avaria està explicat a part.

I si l’urgent no és el portàtil, sinó el que hi ha a dins

Digues-ho tot just entrar, abans que cap altra cosa. Canvia l’ordre de la feina sencera: no es busca deixar l’equip perfecte, es busca llegir el disc.

La bona notícia és que a la majoria de portàtils Windows l’emmagatzematge va en un mòdul M.2 independent, així que es treu i es llegeix sense dependre que la placa torni a la vida. Això converteix en un tràmit el que en un Mac recent és una reparació de placa obligatòria, perquè allà l’SSD va soldat i xifrat contra el processador. L’enfocament de treball és a recuperació de dades, i si el que tens és un disc extern que ha començat a fer soroll, para abans de continuar i llegeix un disc dur que fa clics.

Un matís que sí convé tenir en compte: si el disc té BitLocker activat —cada cop més habitual en portàtils amb Windows 11—, necessitaràs la clau de recuperació del teu compte de Microsoft per obrir-lo fora de l’equip. Busca-la abans de moure’t.

Mirem el portàtil, mesurem i et diem què té i què costa abans que autoritzis res; el que fem surt amb 12 mesos de garantia sobre peça i mà d’obra. El procés de principi a fi és a com funciona el procés, i si prefereixes començar explicant-nos què fa exactament quan prems el botó, escriu-nos.