Com funciona una reparació amb nosaltres

Què acostuma a ser. La majoria de vegades el connector està ple de borrissol premsat i el cable no arriba a fer contacte del tot. Quan no és això, sol ser el connector desgastat o la línia de càrrega de la placa, i això es distingeix mesurant, no mirant.

Què no fer mentrestant. No burxis dins del connector amb una agulla ni un clip: els contactes són de mil·límetre i es dobleguen sense que te n’adonis. I no forcis el cable en la posició «que va bé», perquè cada vegada que ho fas castigues una mica més el pin.

Què acostuma a ser. Si entren trucades i continua notificant, el telèfon és viu: el que falla és el que mostra la imatge. Sol ser el panell o el seu connector, i de vegades la línia de retroil·luminació de la placa, que deixa la pantalla negra amb el mòbil funcionant per sota.

Què no fer mentrestant. No el deixis carregant i encès durant dies esperant que torni la imatge, i sobretot no premis ni torcis el xassís per «fer contacte»: si és un connector fluix, l’únic que aconsegueixes és ratllar la pantalla i castigar la placa.

Què acostuma a ser. L’aigua poques vegades trenca l’iPhone en el moment: el que fa és començar a corroir la placa, i el mal avança durant dies. Per això un mòbil que sembla que va bé després de mullar-se pot fallar dues setmanes més tard.

Què no fer mentrestant. No el fiquis en arròs: no asseca res per dins i encara hi afegeix midó i pols als connectors. No l’encenguis ni el posis a carregar, que és el que converteix la humitat en corrosió amb corrent, i no l’assequis amb l’assecador, perquè la calor empeny l’aigua cap endins. Apaga’l i porta’l com abans millor.

Què acostuma a ser. Un iPhone que ni tan sols reacciona en connectar-lo acostuma a tenir un problema d’alimentació a la placa. Moltes vegades no és la bateria, sinó un component de la línia d’encesa, i fins que no es mesura quant consumeix no se’n pot dir res.

Què no fer mentrestant. No el deixis hores connectat a un carregador ràpid a veure si «reacciona»: si hi ha un curtcircuit, aquestes hores fan més mal. I no l’obris a casa per desconnectar la bateria, perquè en un iPhone aquest pas està ple de flexos que es trenquen al primer descuit.

Què acostuma a ser. De vegades és cosa del sistema i es resol reinstal·lant, però quan la reinstal·lació falla a mitges o el bucle torna, gairebé sempre hi ha un component inestable a la placa. En qualsevol cas, el primer és posar a resguard el que hi ha a dins.

Què no fer mentrestant. No restauris des de l’ordinador abans d’haver-ho consultat: una restauració esborra el contingut i, si el problema és de placa, et quedes sense dades i amb l’avaria intacta.

Què acostuma a ser. Les bateries de liti envelleixen i perden capacitat, i quan a més s’apaga de cop al 30 % és que ja no pot donar el pic de corrent que li demanen. A Configuració, Bateria, Salut de la bateria hi ha la primera pista.

Què no fer mentrestant. No compris una bateria solta per internet perquè te la muntin: les que arriben sense el circuit original donen avisos de peça no genuïna i de vegades s’inflen al cap d’un any. I si ja està inflada, deixa de carregar-la i no la portis a la butxaca.

Què acostuma a ser. Sol aparèixer després d’un cop, d’un bany o d’una obertura anterior. Pot ser l’antena, un flex pinçat o l’amplificador de senyal de la placa, i posant la SIM en un altre mòbil ja se’n descarta una part.

Què no fer mentrestant. No et facis cinc restauracions ni canviïs d’operador buscant la fallada: si el mòdul de ràdio està danyat, cap ajust no el recuperarà i només hi perds temps, i de vegades dades.

Què acostuma a ser. En gairebé tots els Android dels darrers anys el vidre, la capa tàctil i el panell són un sol bloc enganxat, de manera que «canviar el vidre» no existeix: es canvia el conjunt. Que la imatge es vegi i el tàctil no funcioni, o al revés, no canvia la peça, però sí que diu que el telèfon per sota continua viu i que les dades es poden posar a resguard abans de tocar res.

Què no fer mentrestant. No continuïs fent-lo servir amb el vidre estellat ni hi enganxis un protector a sobre per anar fent: en prémer, les estelles s’esmunyen cap endins i tallen el tàctil i el segellat. Si a més hi veus una taca fosca que va creixent o línies de color, deixa d’usar-lo, perquè això avança cada dia i s’endú la part de pantalla que encara es veia. I fes avui una còpia de les fotos, mentre hi hagi pantalla amb què fer-la.

Què acostuma a ser. El primer que es descarta és el més senzill: borrissol premsat al fons del connector i un cable trencat per dins. Quan no és cap de les dues coses, el connector està desgastat o la placa ha deixat de gestionar la càrrega. En uns models aquest connector va en una plaqueta a part i en d’altres soldat a la principal, i aquesta diferència és la que decideix si la feina és canviar un mòdul o soldar sota microscopi.

Què no fer mentrestant. No rasquis dins del connector amb una agulla, un clip o un escuradents: els contactes són finíssims i, un cop doblegats, ja no hi ha cable que hi agafi. I no el deixis tota la nit carregant en «la postura que va bé», amb el cable falcat per un llibre: un fals contacte escalfa el connector, i just al costat hi ha la bateria.

Què acostuma a ser. Que un telèfon aguantés una esquitxada el dia que va sortir de fàbrica no diu res de com està el segellat avui: les juntes s’assequen i qualsevol obertura anterior —un canvi de pantalla, un de bateria— el deixa pitjor de com estava. I l’aigua no trenca de cop, corroeix: el mal continua avançant dies després, i per això un mòbil que semblava salvat falla dues setmanes més tard.

Què no fer mentrestant. Arròs no: no asseca res per dins i fica midó i pols als connectors. No l’encenguis per veure si va i, sobretot, no el posis a carregar, perquè la humitat amb corrent a sobre corroeix molt més de pressa. Ni assecador ni radiador, que la calor empeny l’aigua cap a dins. Apaga’l, no el sacsegis i porta’l com abans millor.

Què acostuma a ser. Darrere de la mateixa imatge hi ha dos escenaris molt diferents. Un és de programari —una actualització que es va quedar a mitges, una partició feta malbé— i l’altre és de placa: alimentació que no s’aixeca, memòria que no respon, un xip que s’escalfa i talla. El primer que es fa és posar-lo en una font de laboratori i mirar quant corrent demana: un telèfon que no consumeix res i un que consumeix de més no tenen el mateix problema.

Què no fer mentrestant. No facis un restabliment de fàbrica ni esborris res des del mode de recuperació per «trencar el bucle»: si l’avaria és de placa et quedes igual, i a sobre ja no hi ha les fotos. En un Android l’emmagatzematge va soldat i xifrat contra aquell telèfon en concret, així que el que s’esborri d’allà no ho torna ningú. I no el deixis hores en un carregador ràpid a veure si reacciona.

Què acostuma a ser. El connector de l’iPad va soldat a la placa i pateix molt: n’hi ha prou de recolzar-se una vegada sobre el cable per doblegar un pin. Altres vegades només és brutícia premsada a dins, o el carregador, que no dona prou corrent.

Què no fer mentrestant. No continuïs endollant el cable si notes que entra tort o fa topall: cada intent es pot endur una pista de la placa, i llavors la reparació ja no és un canvi de connector.

Què acostuma a ser. A la majoria d’iPad el vidre i el tàctil són la mateixa peça, i el panell que dona imatge va a sota. Que la imatge es vegi bé no vol dir que n’hi hagi prou de polir: si el tàctil falla o perd estelles, s’ha de canviar el vidre sencer.

Què no fer mentrestant. No el facis servir amb el vidre trencat ni hi posis un protector a sobre «per anar tirant»: les estelles s’esmunyen sota el marc, tallen i, quan arriben al panell de sota, una reparació senzilla es converteix en una de cara.

Què acostuma a ser. En un cop fort el que cedeix no acostuma a ser la pantalla, sinó els connectors de la placa i el xassís mateix, que es doblega i deixa d’assentar els mòduls. L’iPad pot semblar sencer per fora i no arrencar.

Què no fer mentrestant. No provis d’adreçar el xassís prement-lo tu: la bateria va enganxada al fons, és molt fina i es perfora amb no res. I no el carreguis si ha quedat deformat o bombat.

Què acostuma a ser. Gairebé sempre és la bateria, que s’ha inflat i empeny el panell des de dins. És una avaria que va a més tota sola i que acaba trencant la pantalla si es deixa.

Què no fer mentrestant. No el carreguis, no el deixis al sol ni dins del cotxe i no provis de tancar la pantalla fent pressió: una bateria de liti inflada, si es perfora, crema. Guarda’l apagat i en un lloc fresc fins que el portis.

Què acostuma a ser. Un Mac que no dona cap senyal en prémer el botó gairebé mai no és «programari». Sol ser alimentació: el carregador, la línia de càrrega o un component de la placa que impedeix que arrenqui la font interna.

Què no fer mentrestant. No provis carregadors prestats d’origen dubtós ni encadenis reinicialitzacions durant hores: si hi ha un curtcircuit, cada intent escalfa el mateix punt. I si a més s’ha mullat, no l’encenguis.

Què acostuma a ser. Si sona el ventilador, el teclat s’il·lumina o respon al so d’arrencada, l’ordinador funciona i el que falla és la imatge: retroil·luminació, cable de pantalla o el panell. En alguns MacBook Pro és un cable conegut que es desgasta d’obrir i tancar la tapa.

Què no fer mentrestant. No continuïs obrint i tancant la tapa per veure «si torna»: si la fallada és al cable de pantalla, cada obertura acosta el moment en què es talla del tot.

Què acostuma a ser. El cafè, la cervesa o l’aigua amb gas són molt pitjors que l’aigua: deixen sucre i sals que continuen corroint la placa durant setmanes. La reparació consisteix a obrir, netejar i neutralitzar abans que la corrosió arribi als xips.

Què no fer mentrestant. No l’encenguis ni el connectis al carregador per «veure si va», que és el que crema la placa. No el posis de cap per avall sobre un radiador ni li donis amb l’assecador. Apaga’l prement el botó fins que s’apagui, deixa’l obert i de cap per avall i porta’l com abans millor.

Què acostuma a ser. Als MacBook amb teclat de papallona (2015-2019) n’hi ha prou amb una engruna de pols sota la tecla. Als models posteriors sol ser el mòdul o el flex que el connecta. Si fallen alhora tecles que són lluny les unes de les altres, això apunta al controlador.

Què no fer mentrestant. No hi tiris aire comprimit a la brava ni desmuntis les tecles amb un ganivet: els clips d’aquests teclats es trenquen així que es forcen, i una tecla trencada obliga a canviar més del que calia.

Què acostuma a ser. Pot ser el cable (els MagSafe i els USB-C es trenquen per dins), el port o la línia de càrrega de la placa. Que no s’encengui cap llum no vol dir que el problema sigui del carregador.

Què no fer mentrestant. No continuïs fent servir un carregador que fa espurnes, que s’escalfa o que té el cable pelat, i no carreguis per un port que ha quedat fluix o cremat: allà ja no és només el port, és el que hi ha al darrere.

Què acostuma a ser. El trackpad que deixa de fer clic és el senyal clàssic de bateria inflada: la bateria va just a sota i empeny. Que s’apagui de cop sense avisar apunta al mateix, o a una bateria que ja no dona corrent.

Què no fer mentrestant. Deixa de carregar-lo i no el portis a la motxilla premut entre llibres. Una bateria inflada no es «desinfla» i, perforada, crema: no la punxis ni provis de treure-la fent palanca.

Què acostuma a ser. El Mac s’encén però no troba cap sistema amb què arrencar. Pot ser el disc, el sistema fet malbé o, als Mac amb l’emmagatzematge soldat a la placa, una fallada de la placa mateixa. Aquí l’urgent no és que arrenqui: són les dades.

Què no fer mentrestant. No reinstal·lis macOS ni facis servir la Utilitat de Discs per «reparar» o esborrar el disc: és la manera més ràpida de perdre per sempre el que encara es podia recuperar. Apaga’l i no l’encenguis més fins que algú miri el disc.

Què acostuma a ser. Un portàtil que no reacciona al botó amb el carregador posat gairebé mai no té un problema de Windows: té un problema d’alimentació. Dins de la placa les tensions s’aixequen en cadena, i n’hi ha prou que una no arribi perquè tot quedi mort i sense cap pista a la vista. Un controlador de càrrega en curt, un condensador partit o una pista menjada per la humitat donen exactament aquesta imatge, i se separen mesurant el consum al banc. És el terreny on reparar la placa component a component canvia el desenllaç, perquè la resposta habitual a això és «placa nova» o res.

Què no fer mentrestant. No repeteixis vint vegades el truc de treure el carregador i mantenir el botó premut mig minut: si hi ha un curtcircuit, cada intent torna a escalfar el mateix component i el que era un punt a reparar es converteix en tres. No provis el carregador d’un altre portàtil «perquè el connector hi entra», que ni la tensió ni la negociació són iguals a tot arreu. I si abans d’això es va mullar o va caure, digues-ho en portar-lo: canvia per on es comença a buscar.

Què acostuma a ser. Aquest avís no diu que la bateria estigui morta: diu que el sistema ha decidit no carregar-la. Pot ser la bateria, el mesurador que informa del seu estat o el circuit de càrrega de la placa, i és l’avaria que més vegades es «resol» comprant una bateria que no calia per a res. S’aclareix comprovant si el carregador lliura la tensió que li toca i si el corrent arriba a entrar de debò.

Què no fer mentrestant. No compris una bateria per internet abans de saber si el problema és la bateria: si el que falla és el circuit de càrrega, la nova tampoc no carregarà. No recorris a un carregador universal de puntes intercanviables per sortir del pas. I no t’acostumis a treballar només endollat durant mesos, perquè una bateria que es queda a zero i s’hi queda sí que es degrada de debò, i és la que després s’infla.

Què acostuma a ser. A la majoria de portàtils d’avui el connector de càrrega —el rodó de sempre o un USB-C— va soldat directament a la placa. Quan algú ensopega amb el cable, l’estrebada no es queda al connector: arrenca els pads i les pistes que té a sota. Per això tornar-lo a posar no és canviar una peça, és soldar sota microscopi i reconstruir el que s’ha aixecat.

Què no fer mentrestant. No el carreguis aguantant el cable amb la mà ni falcant-lo amb un llibre «en l’angle que va bé»: un fals contacte fa espurnes diminutes a la soldadura mateixa, i això escalfa i crema pistes fins que ja no queda on recolzar-se. Si el connector s’escalfa més del compte, fa olor o ha quedat balder al seu forat, desendolla’l i no el facis servir fins que algú el miri.

Què acostuma a ser. Apagar-se en sec només sota càrrega apunta a dos llocs: a la temperatura o a l’alimentació. O l’equip arriba al seu límit tèrmic i es talla per protegir-se, o l’etapa que alimenta el processador i la gràfica ja no sosté el pic de corrent que li demanen i la tensió s’enfonsa un instant. Als portàtils amb gràfica dedicada les dues coses solen anar plegades. Registrar temperatures i consum mentre se li exigeix separa l’una de l’altra sense obrir res.

Què no fer mentrestant. No el facis servir sobre el llit, el sofà o les cames: allà les reixes queden tapades i l’equip respira el seu propi aire calent. No el deixis treballant al límit a veure si aguanta, perquè cada tall en sec és un risc per al sistema de fitxers i un dia el que no arrenca és el Windows. I no li treguis la tapa de sota ni la deixis fluixa perquè ventili més: sense ella l’aire entra per on no toca i el dissipador deixa d’endur-se la calor.

Què acostuma a ser. Gairebé sempre hi ha a sota una refrigeració saturada: la pasta tèrmica s’ha assecat i el dissipador està tapat per una manta de pols i cabell que no deixa passar l’aire. Quan el processador no pot deixar anar la calor es frena tot sol per no cremar-se, i això és el que es nota com a lentitud. Menys sovint la calor no és la causa sinó l’efecte: un disc al límit, o alguna cosa treballant de fons sense que ningú li ho hagi demanat.

Què no fer mentrestant. No el recolzis sobre tela ni el tapis amb res mentre treballa. No li etzibis un pot d’aire comprimit amb el ventilador girant: en girar a la força, el ventilador es comporta com un generador i aquest pic se’n pot endur l’electrònica que el controla, i a més la pols acaba ficada més endins i no pas fora. I no ho donis per resolt posant els ventiladors al màxim amb una aplicació: això calla l’avís, no destapa el dissipador.

Què acostuma a ser. Si l’equip arrenca —ventilador, llum de disc, teclat il·luminat—, la fallada és a la cadena que porta la imatge fins al panell i no a l’encesa. Pot ser la retroil·luminació, el cable de pantalla que passa per la frontissa, el panell mateix o la sortida de vídeo de la placa. Hi ha una prova que no costa res i diu molt: connectar-hi un monitor extern. Si a l’extern hi ha imatge, l’ordinador està sa i el problema viu de la frontissa cap amunt.

Què no fer mentrestant. No continuïs obrint i tancant la tapa a veure si torna: si el que està partit és el cable que passa per la frontissa, cada obertura talla un fil més i es passa d’una imatge intermitent a cap. I no donis copets al marc ni el premis per «fer contacte», que és com s’esquerda un panell que encara servia.

Què acostuma a ser. La frontissa va cargolada a uns ancoratges de plàstic que hi ha dins de la tapa. Quan s’encalla, tota la força d’obrir el portàtil acaba en aquests ancoratges: es parteixen i, en partir-se, empenyen la carcassa des de dins. Per això primer es veu una cantonada aixecada, després el marc obert i al final el cable de pantalla pinçat o el panell partit. Arreglar-ho bé no és estrènyer el cargol, és reconstruir l’ancoratge perquè hi torni a haver on agafar-se.

Què no fer mentrestant. No continuïs obrint-lo i tancant-lo amb compte esperant que aguanti: cada obertura estira una mica més del que ja està trencat, i el pas següent surt molt més car. No el tanquis a la força ni el portis a la motxilla amb la tapa mig tancada. I no l’enganxis amb cola ràpida: el cianoacrilat deixa el plàstic trencadís i després no queda material sa on ancorar la reconstrucció.

Què acostuma a ser. Si fallen tecles soltes, el sospitós és el teclat mateix: restes de beguda seca a sota, una membrana perforada, contactes gastats. Si deixa de respondre sencer i de cop, o cau alhora que el touchpad, cal mirar més avall: tots dos pengen de connectors plans amb pestanya a la placa, que es desencaixen amb un cop o amb anys de calor, i al darrere hi ha el controlador que els gestiona. Un teclat USB de prova aclareix molt: si per USB va tot perfecte, l’ordinador està bé i el que falla és l’entrada interna.

Què no fer mentrestant. No estiris el cable pla ni el tornis a ficar sense obrir la pestanya del connector: són làmines de dècimes de mil·límetre que es parteixen així que es dobleguen, i llavors ja no és el teclat, és la placa. No arrenquis les tecles amb un ganivet per netejar-hi a sota, que els clips no tornen al seu lloc. I si va deixar de respondre just després d’un got d’alguna cosa, no l’encenguis: això és líquid, no teclat.

Què acostuma a ser. En un portàtil el teclat és la tapa: el que es vessa entra entre les tecles i cau directament sobre la placa, que és just a sota. L’aigua és el menys dolent; el cafè amb sucre, la cervesa, el refresc o el brou deixen sals i sucres que continuen menjant-se les pistes setmanes després, amb l’equip apagat i desat. La feina és obrir com abans millor, desconnectar la bateria, netejar la placa a fons i reconstruir el que la corrosió ja s’hagi endut.

Què no fer mentrestant. No l’encenguis per veure si encara funciona, que és justament el que crema la placa. Mantén el botó premut fins que s’apagui del tot, treu-li el carregador i deixa’l obert i de cara avall sobre una tovallola. Ni assecador, ni radiador, ni forn: la calor empeny el líquid cap a dins, i el sucre caramel·litzat sobre els xips encara és pitjor. I no esperis uns dies que s’assequi, perquè el que corre aquests dies és la corrosió.

Què acostuma a ser. Un disc que deixa de muntar-se pot tenir una fallada lògica —una taula de particions feta malbé després d’una apagada, un sistema de fitxers trencat a mitja escriptura— o una de física: l’electrònica de l’SSD, cel·les exhaurides, la mecànica d’un disc de plats. Aquí el PC juga a favor, perquè l’emmagatzematge gairebé sempre va en un mòdul a part i es pot treure i treballar fora de l’equip avariat en comptes de dependre que arrenqui. I l’urgent no és que torni el sistema, és el que hi ha a dins.

Què no fer mentrestant. No acceptis la reparació automàtica que ofereix el sistema en arrencar ni llancis una comprovació de disc a veure si ho arregla: totes dues escriuen a la unitat i, si a sota hi ha una fallada física, escriuen just a sobre del que es podia recuperar. Si et demana formatar, digues que no. No instal·lis programes de recuperació al mateix disc del qual vols recuperar. I si és un disc de plats i fa clics, desconnecta’l i no el tornis a endollar.

Què acostuma a ser. Gairebé sempre és la bateria inflada empenyent el vidre des de dins. En alguns models Apple ho va reconèixer com a defecte, però fora de garantia la reparació és substituir la bateria i tornar a segellar el rellotge.

Què no fer mentrestant. No el carreguis ni el portis a la dutxa o a la piscina amb la pantalla aixecada: el segellat ja no hi és i l’aigua entra directa a l’electrònica. I no provis de tancar-la prement.

Què acostuma a ser. Sol ser el carregador o brutícia entre la base i la tapa posterior, però també pot ser la bobina de càrrega o una bateria que ja no admet càrrega. Amb un altre carregador i la tapa neta es descarta la meitat dels casos.

Què no fer mentrestant. No el deixis tota la nit en una base que ja saps que no carrega, i no el posis a carregar amb la corretja molla o amb restes de crema i suor a la tapa: d’aquí en surt corrosió als contactes.

Què acostuma a ser. A l’Apple Watch el vidre, el tàctil i el panell solen anar enganxats en un sol bloc, i a més el rellotge està segellat contra l’aigua. Es pot canviar, però el segellat s’ha de refer: no és enganxar un vidre.

Què no fer mentrestant. No el fiquis a l’aigua ni el portis a nedar fins que estigui reparat, i no hi posis cinta adhesiva a sobre: l’adhesiu s’escola per l’escletxa i complica la reparació.

Què acostuma a ser. Aquest clic repetit és el braç de lectura d’un disc mecànic intentant posicionar-se sense aconseguir-ho. És una fallada física: cada minut encès pot estar ratllant els plats on hi ha les dades.

Què no fer mentrestant. No l’endollis «un cop més» a veure si ara sí que munta, no el fiquis al congelador (aquest truc de fòrum destrueix discos) i no li donis cops. Desconnecta’l i no el tornis a connectar: com menys voltes doni, més se’n pot recuperar.

Què acostuma a ser. Esborrar no acostuma a destruir les dades a l’instant: marca l’espai com a lliure. Mentre ningú no hi escrigui a sobre hi ha moltes possibilitats de recuperar-les; així que s’hi escriu, aquestes possibilitats cauen en picat.

Què no fer mentrestant. No continuïs fent servir aquell disc ni aquell ordinador, no instal·lis programes de recuperació «gratuïts» a la unitat afectada (s’instal·len just a sobre del que vols recuperar) i no hi facis cap còpia de seguretat.

Què acostuma a ser. El Mac veu el disc però no entén la seva taula de particions ni el seu sistema de fitxers. Moltes vegades les dades hi són senceres i el que està fet malbé és només l’índex; d’altres vegades hi ha una fallada física al darrere.

Què no fer mentrestant. No premis «Inicialitza» ni «Esborra», per molt insistent que sigui l’avís: és exactament el que demana el sistema i exactament el que no s’ha de fer. Expulsa’l i desconnecta’l.