El dret a reparar

Un component d’un euro no hauria de costar una placa sencera

Quan s’obre una bobina o se’n va un xip de gestió d’energia, el manual de servei de gairebé qualsevol fabricant diu el mateix: substituir la placa. Això és llençar un circuit de deu capes amb centenars de components sans perquè un ha fallat. I en un iPhone, o en un Mac amb xip Apple, és llençar-hi també l’emmagatzematge, que va soldat en aquesta mateixa placa i xifrat contra ella.

L’aparell es reposa; les fotos de deu anys, no. Aquest és també el motiu pel qual aquí la recuperació de dades i la reparació de placa són la mateixa feina: amb l’emmagatzematge soldat, l’única via per arribar als fitxers és tornar aquesta placa a un estat funcional. Ho expliquem a recuperació de dades.

Nosaltres treballem el nivell de sota: localitzar el component concret que ha fallat i substituir-lo. És més lent, demana microscopi, esquemes i mesurament punt a punt, i no sempre surt. Però quan surt, l’equip continua sent el mateix equip, amb les seves dades a dins, i no ha calgut fabricar cap placa nova. D’això va el dret a reparar quan baixa del debat polític al banc de treball: que hi hagi qui sàpiga mirar a dins i que tingui amb què fer-ho.

Què cal per reparar una placa en comptes de canviar-la

La diferència entre substituir un mòdul i reparar una placa no és de grau: és un altre ofici. Això és el que demana el segon, i explica per què hi ha tan pocs llocs on es faci.

• Mesurar abans de tocar. Consum en fred, línies d’alimentació i senyals d’arrencada. És el que converteix un «no engega» en un punt concret del circuit.
• Els esquemes d’aquell model. Diuen quina tensió hi hauria d’haver a cada punt. Sense ells, reparar una placa és endevinar, i cap fabricant de telèfons no els publica.
• Càmera tèrmica i font de laboratori amb control de corrent. És com es localitza un curtcircuit sense agreujar-lo: s’alimenta la placa amb el corrent limitat i el component que s’escalfa abans que els altres és el que se’n duu la línia avall.
• Components solts. De proveïdor d’electrònica o recuperats de plaques donants, perquè no hi ha cap altra font: no existeix un catàleg oficial de circuits integrats de telèfon.
• Saber reconstruir el que s’ha perdut. Les pistes menjades per la corrosió i els pads aixecats en una reparació anterior es refan amb fil de coure esmaltat. El procés sencer és a microsoldadura i placa base.

El que diuen les nostres pròpies fitxes

La prova que això no és un discurs són els fulls de feina. Entre el 2021 i el 2026 el llibre d’entrades del taller va acumular 860 fitxes, i aquest registre diu tres coses que convé llegir juntes.

Les tres surten del llibre d’entrades i no d’una estimació, i per això es donen sempre amb el seu període i la seva mida. Cap taller que només canviï mòduls no les pot donar: sense reparació de placa, un «no engega» sense solució no és una fitxa entre vuit-centes, és la resposta per defecte.

• Set equips irreparables en total. Menys de l’u per cent. La resta va sortir d’aquí amb un diagnòstic i un camí, encara que de vegades el camí fos «això no compensa arreglar-ho».
• 87,9 % lliurats. És la proporció de fitxes que acaben amb l’aparell tornat a mans del seu propietari.
• El 52,4 % no era producte Apple. Lenovo, HP, Asus, Dell, Acer i Samsung encapçalen la resta. La microsoldadura no distingeix logotips: una línia d’alimentació caiguda es busca igual en una placa de MacBook que en la d’un portàtil de feina, i d’això va reparar PC i Android.

Per què no som al programa de reparador independent d’Apple

Ens ho vam plantejar seriosament i vam llegir el contracte abans de decidir. La resposta va ser que no, i mereix una explicació, perquè no és una postura de principis abstractes: és que el programa i aquest taller no caben al mateix lloc.

L’acord que es va fer públic el 2020 obliga el taller a acceptar inspeccions sense previ avís per detectar «peces prohibides», amb una penalització de mil dòlars per transacció si més del dos per cent en porten; a facilitar a Apple el nom, l’adreça i el telèfon dels clients; i a conservar aquest registre, amb dret d’inspecció, fins a cinc anys després d’haver sortit del programa. No consta que aquestes condicions s’hagin suavitzat des d’aleshores.

El punt que ho fa inviable és el primer. La reparació a nivell de component es fa amb integrats de proveïdor i amb peces recuperades de plaques donants, perquè cap fabricant de telèfons no ven circuits integrats solts. Signar aquell contracte seria comprometre’s a deixar de fer exactament allò per a què existeix aquest taller.

• No és una crítica a les peces originals. Quan la feina demana un mòdul i n’hi ha d’original disponible, es munta original.
• Sí que és una crítica al model. Un programa que audita quins components pots fer servir decideix per endavant fins on et deixen reparar.
• I té una conseqüència material. Cada placa que se substitueix podent-se reparar és residu electrònic que no calia generar, i un equip menys en circulació.

Els programes d’autoreparació són un pas, però no arriben a la placa

Convé reconèixer què ha canviat, perquè el discurs de fa uns anys ja no s’aguanta: des del 2022 Apple ven recanvis originals i manuals a qualsevol particular, i l’aparellament de peces s’ha anat relaxant per efecte de les lleis estatals dels Estats Units. Això és millor que el que hi havia.

Però convé mirar el catàleg abans de donar-ho per resolt. El que es ven són conjunts: pantalles, bateries, càmeres, altaveus. Al MacBook Pro la bateria ni tan sols es ven solta, sinó dins del conjunt de teclat i carcassa superior. El que no apareix en aquella llista és ni un sol circuit integrat —ni el controlador de càrrega, ni el xip d’alimentació soldat a la placa— ni l’esquema que diu quina tensió hi hauria d’haver a cada punt.

Aquesta frontera, conjunt contra component, és on s’acaba el programa i on comença aquesta feina. I no és un matís tècnic: decideix si un portàtil que ha deixat de carregar s’arregla pel preu d’un xip o pel d’una placa sencera.

Què diu la llei europea, i què no

El 2024 la Unió Europea va aprovar la Directiva (UE) 2024/1799, de 13 de juny de 2024, per la qual s’estableixen normes comunes per promoure la reparació de béns. Els Estats membres tenien de termini fins al 31 de juliol de 2026 per incorporar-la al seu dret intern; aquest termini ja ha vençut, o sigui que això ha deixat de ser una promesa de futur.

Mou la línia de lloc, i en la direcció correcta. Aquestes són les tres peces que més afecten qui té un aparell avariat:

• Obliga el fabricant a reparar. A petició del consumidor i també fora del període de garantia, per als productes recollits a l’annex II de la directiva, gratuïtament o a un preu raonable.
• Crea una plataforma europea de reparació en línia per poder trobar qui repara a prop. La directiva fixa que la interfície comuna sigui operativa com a molt tard el 31 de juliol de 2027.
• No canvia l’essencial d’aquest ofici. Cap norma no obliga avui a vendre un xip de gestió d’energia solt. Mentre això sigui així, que una placa es repari continuarà depenent que hi hagi tallers que en sàpiguen i proveïdors que serveixin el component.

Què ens pots demanar

Baixat al que passa quan entres per la porta del taller, el dret a reparar és això:

• Que et diguem què ha fallat, no «la placa». Si el diagnòstic és un component concret, el sabràs pel seu nom.
• Que s’intenti reparar abans que substituir sempre que sigui tècnicament sensat. I que, quan no compensi, t’ho diguem amb els números al davant encara que perdem la feina.
• Que les teves dades continuïn sent teves. S’accedeix només al que és imprescindible per fer la reparació i s’esborren dels nostres equips en tancar el cas.
• Que sàpigues quina peça porta el teu equip, d’on surt i quina garantia té. Les condicions són a garantia, i el recorregut sencer d’una reparació, a com funciona.