Reparem PC, portàtils Windows i Android perquè sabem reparar el més difícil

Què acostuma a ser. En gairebé tots els Android dels darrers anys el vidre, la capa tàctil i el panell són un sol bloc enganxat, de manera que «canviar el vidre» no existeix: es canvia el conjunt. Que la imatge es vegi i el tàctil no funcioni, o al revés, no canvia la peça, però sí que diu que el telèfon per sota continua viu i que les dades es poden posar a resguard abans de tocar res.

Què no fer mentrestant. No continuïs fent-lo servir amb el vidre estellat ni hi enganxis un protector a sobre per anar fent: en prémer, les estelles s’esmunyen cap endins i tallen el tàctil i el segellat. Si a més hi veus una taca fosca que va creixent o línies de color, deixa d’usar-lo, perquè això avança cada dia i s’endú la part de pantalla que encara es veia. I fes avui una còpia de les fotos, mentre hi hagi pantalla amb què fer-la.

Què acostuma a ser. El primer que es descarta és el més senzill: borrissol premsat al fons del connector i un cable trencat per dins. Quan no és cap de les dues coses, el connector està desgastat o la placa ha deixat de gestionar la càrrega. En uns models aquest connector va en una plaqueta a part i en d’altres soldat a la principal, i aquesta diferència és la que decideix si la feina és canviar un mòdul o soldar sota microscopi.

Què no fer mentrestant. No rasquis dins del connector amb una agulla, un clip o un escuradents: els contactes són finíssims i, un cop doblegats, ja no hi ha cable que hi agafi. I no el deixis tota la nit carregant en «la postura que va bé», amb el cable falcat per un llibre: un fals contacte escalfa el connector, i just al costat hi ha la bateria.

Què acostuma a ser. Que un telèfon aguantés una esquitxada el dia que va sortir de fàbrica no diu res de com està el segellat avui: les juntes s’assequen i qualsevol obertura anterior —un canvi de pantalla, un de bateria— el deixa pitjor de com estava. I l’aigua no trenca de cop, corroeix: el mal continua avançant dies després, i per això un mòbil que semblava salvat falla dues setmanes més tard.

Què no fer mentrestant. Arròs no: no asseca res per dins i fica midó i pols als connectors. No l’encenguis per veure si va i, sobretot, no el posis a carregar, perquè la humitat amb corrent a sobre corroeix molt més de pressa. Ni assecador ni radiador, que la calor empeny l’aigua cap a dins. Apaga’l, no el sacsegis i porta’l com abans millor.

Què acostuma a ser. Darrere de la mateixa imatge hi ha dos escenaris molt diferents. Un és de programari —una actualització que es va quedar a mitges, una partició feta malbé— i l’altre és de placa: alimentació que no s’aixeca, memòria que no respon, un xip que s’escalfa i talla. El primer que es fa és posar-lo en una font de laboratori i mirar quant corrent demana: un telèfon que no consumeix res i un que consumeix de més no tenen el mateix problema.

Què no fer mentrestant. No facis un restabliment de fàbrica ni esborris res des del mode de recuperació per «trencar el bucle»: si l’avaria és de placa et quedes igual, i a sobre ja no hi ha les fotos. En un Android l’emmagatzematge va soldat i xifrat contra aquell telèfon en concret, així que el que s’esborri d’allà no ho torna ningú. I no el deixis hores en un carregador ràpid a veure si reacciona.

Què acostuma a ser. Un portàtil que no reacciona al botó amb el carregador posat gairebé mai no té un problema de Windows: té un problema d’alimentació. Dins de la placa les tensions s’aixequen en cadena, i n’hi ha prou que una no arribi perquè tot quedi mort i sense cap pista a la vista. Un controlador de càrrega en curt, un condensador partit o una pista menjada per la humitat donen exactament aquesta imatge, i se separen mesurant el consum al banc. És el terreny on reparar la placa component a component canvia el desenllaç, perquè la resposta habitual a això és «placa nova» o res.

Què no fer mentrestant. No repeteixis vint vegades el truc de treure el carregador i mantenir el botó premut mig minut: si hi ha un curtcircuit, cada intent torna a escalfar el mateix component i el que era un punt a reparar es converteix en tres. No provis el carregador d’un altre portàtil «perquè el connector hi entra», que ni la tensió ni la negociació són iguals a tot arreu. I si abans d’això es va mullar o va caure, digues-ho en portar-lo: canvia per on es comença a buscar.

Què acostuma a ser. Aquest avís no diu que la bateria estigui morta: diu que el sistema ha decidit no carregar-la. Pot ser la bateria, el mesurador que informa del seu estat o el circuit de càrrega de la placa, i és l’avaria que més vegades es «resol» comprant una bateria que no calia per a res. S’aclareix comprovant si el carregador lliura la tensió que li toca i si el corrent arriba a entrar de debò.

Què no fer mentrestant. No compris una bateria per internet abans de saber si el problema és la bateria: si el que falla és el circuit de càrrega, la nova tampoc no carregarà. No recorris a un carregador universal de puntes intercanviables per sortir del pas. I no t’acostumis a treballar només endollat durant mesos, perquè una bateria que es queda a zero i s’hi queda sí que es degrada de debò, i és la que després s’infla.

Què acostuma a ser. A la majoria de portàtils d’avui el connector de càrrega —el rodó de sempre o un USB-C— va soldat directament a la placa. Quan algú ensopega amb el cable, l’estrebada no es queda al connector: arrenca els pads i les pistes que té a sota. Per això tornar-lo a posar no és canviar una peça, és soldar sota microscopi i reconstruir el que s’ha aixecat.

Què no fer mentrestant. No el carreguis aguantant el cable amb la mà ni falcant-lo amb un llibre «en l’angle que va bé»: un fals contacte fa espurnes diminutes a la soldadura mateixa, i això escalfa i crema pistes fins que ja no queda on recolzar-se. Si el connector s’escalfa més del compte, fa olor o ha quedat balder al seu forat, desendolla’l i no el facis servir fins que algú el miri.

Què acostuma a ser. Apagar-se en sec només sota càrrega apunta a dos llocs: a la temperatura o a l’alimentació. O l’equip arriba al seu límit tèrmic i es talla per protegir-se, o l’etapa que alimenta el processador i la gràfica ja no sosté el pic de corrent que li demanen i la tensió s’enfonsa un instant. Als portàtils amb gràfica dedicada les dues coses solen anar plegades. Registrar temperatures i consum mentre se li exigeix separa l’una de l’altra sense obrir res.

Què no fer mentrestant. No el facis servir sobre el llit, el sofà o les cames: allà les reixes queden tapades i l’equip respira el seu propi aire calent. No el deixis treballant al límit a veure si aguanta, perquè cada tall en sec és un risc per al sistema de fitxers i un dia el que no arrenca és el Windows. I no li treguis la tapa de sota ni la deixis fluixa perquè ventili més: sense ella l’aire entra per on no toca i el dissipador deixa d’endur-se la calor.

Què acostuma a ser. Gairebé sempre hi ha a sota una refrigeració saturada: la pasta tèrmica s’ha assecat i el dissipador està tapat per una manta de pols i cabell que no deixa passar l’aire. Quan el processador no pot deixar anar la calor es frena tot sol per no cremar-se, i això és el que es nota com a lentitud. Menys sovint la calor no és la causa sinó l’efecte: un disc al límit, o alguna cosa treballant de fons sense que ningú li ho hagi demanat.

Què no fer mentrestant. No el recolzis sobre tela ni el tapis amb res mentre treballa. No li etzibis un pot d’aire comprimit amb el ventilador girant: en girar a la força, el ventilador es comporta com un generador i aquest pic se’n pot endur l’electrònica que el controla, i a més la pols acaba ficada més endins i no pas fora. I no ho donis per resolt posant els ventiladors al màxim amb una aplicació: això calla l’avís, no destapa el dissipador.

Què acostuma a ser. Si l’equip arrenca —ventilador, llum de disc, teclat il·luminat—, la fallada és a la cadena que porta la imatge fins al panell i no a l’encesa. Pot ser la retroil·luminació, el cable de pantalla que passa per la frontissa, el panell mateix o la sortida de vídeo de la placa. Hi ha una prova que no costa res i diu molt: connectar-hi un monitor extern. Si a l’extern hi ha imatge, l’ordinador està sa i el problema viu de la frontissa cap amunt.

Què no fer mentrestant. No continuïs obrint i tancant la tapa a veure si torna: si el que està partit és el cable que passa per la frontissa, cada obertura talla un fil més i es passa d’una imatge intermitent a cap. I no donis copets al marc ni el premis per «fer contacte», que és com s’esquerda un panell que encara servia.

Què acostuma a ser. La frontissa va cargolada a uns ancoratges de plàstic que hi ha dins de la tapa. Quan s’encalla, tota la força d’obrir el portàtil acaba en aquests ancoratges: es parteixen i, en partir-se, empenyen la carcassa des de dins. Per això primer es veu una cantonada aixecada, després el marc obert i al final el cable de pantalla pinçat o el panell partit. Arreglar-ho bé no és estrènyer el cargol, és reconstruir l’ancoratge perquè hi torni a haver on agafar-se.

Què no fer mentrestant. No continuïs obrint-lo i tancant-lo amb compte esperant que aguanti: cada obertura estira una mica més del que ja està trencat, i el pas següent surt molt més car. No el tanquis a la força ni el portis a la motxilla amb la tapa mig tancada. I no l’enganxis amb cola ràpida: el cianoacrilat deixa el plàstic trencadís i després no queda material sa on ancorar la reconstrucció.

Què acostuma a ser. Si fallen tecles soltes, el sospitós és el teclat mateix: restes de beguda seca a sota, una membrana perforada, contactes gastats. Si deixa de respondre sencer i de cop, o cau alhora que el touchpad, cal mirar més avall: tots dos pengen de connectors plans amb pestanya a la placa, que es desencaixen amb un cop o amb anys de calor, i al darrere hi ha el controlador que els gestiona. Un teclat USB de prova aclareix molt: si per USB va tot perfecte, l’ordinador està bé i el que falla és l’entrada interna.

Què no fer mentrestant. No estiris el cable pla ni el tornis a ficar sense obrir la pestanya del connector: són làmines de dècimes de mil·límetre que es parteixen així que es dobleguen, i llavors ja no és el teclat, és la placa. No arrenquis les tecles amb un ganivet per netejar-hi a sota, que els clips no tornen al seu lloc. I si va deixar de respondre just després d’un got d’alguna cosa, no l’encenguis: això és líquid, no teclat.

Què acostuma a ser. En un portàtil el teclat és la tapa: el que es vessa entra entre les tecles i cau directament sobre la placa, que és just a sota. L’aigua és el menys dolent; el cafè amb sucre, la cervesa, el refresc o el brou deixen sals i sucres que continuen menjant-se les pistes setmanes després, amb l’equip apagat i desat. La feina és obrir com abans millor, desconnectar la bateria, netejar la placa a fons i reconstruir el que la corrosió ja s’hagi endut.

Què no fer mentrestant. No l’encenguis per veure si encara funciona, que és justament el que crema la placa. Mantén el botó premut fins que s’apagui del tot, treu-li el carregador i deixa’l obert i de cara avall sobre una tovallola. Ni assecador, ni radiador, ni forn: la calor empeny el líquid cap a dins, i el sucre caramel·litzat sobre els xips encara és pitjor. I no esperis uns dies que s’assequi, perquè el que corre aquests dies és la corrosió.

Què acostuma a ser. Un disc que deixa de muntar-se pot tenir una fallada lògica —una taula de particions feta malbé després d’una apagada, un sistema de fitxers trencat a mitja escriptura— o una de física: l’electrònica de l’SSD, cel·les exhaurides, la mecànica d’un disc de plats. Aquí el PC juga a favor, perquè l’emmagatzematge gairebé sempre va en un mòdul a part i es pot treure i treballar fora de l’equip avariat en comptes de dependre que arrenqui. I l’urgent no és que torni el sistema, és el que hi ha a dins.

Què no fer mentrestant. No acceptis la reparació automàtica que ofereix el sistema en arrencar ni llancis una comprovació de disc a veure si ho arregla: totes dues escriuen a la unitat i, si a sota hi ha una fallada física, escriuen just a sobre del que es podia recuperar. Si et demana formatar, digues que no. No instal·lis programes de recuperació al mateix disc del qual vols recuperar. I si és un disc de plats i fa clics, desconnecta’l i no el tornis a endollar.